L´ actual
església de Sant Carles té els seus antecedents més antics en l´oratori dels
Pares esuÏtes que estingué situat junt al Col.legi de Sant Ignaci. Sobre els
seus solars es va construir posteriorment un edifici destinat a escoles
públiques. Aquesta fundació sínstituí gràcies a la munificència de la noble
senyora Vicenta Blasco, la qual en el seu darrer testament atorgat en aquesta
vila i deposita en mans de D. José Domingo, notari de València, en 15 de març
de 1669, llegava una part dels seus béns per a l´erecció de l´esmentat Col.legi
regentat pel religiosos de la Companya de Jesús.
Transcorreguts
mé de vint anys sense que s´hagera fet compliment a la voluntat de la
testadora, el 6 de març de 1689, a instàncies del Provincial de l´Òrde, el
monarca Carles II atorgava una reial provisió en la qual ordenaba que fora
executada la clàusula testamentària de la sényora Blasco. Per la seua banda el
Consell General de la vila, reunit el 24 de juliol de 1703 en plena guerra de
Successió va disposar que es portara endevant el projecte fundacional de
l´esmentat Col.legi ,per la qual cosa es procedí a la formalització de la
corresponent escriptura davant el notari Antoni Navarro i Antoni Borja, aquest
últim descendent dels ducs de Gandia.
Inicialment
el Col.legi fou instal.lat en un immoble del carrer Cordellat, al barri de la
Vila , que actualment s´hi trobaba inclós en l´edifici de l´Hospital de
Beneficència, fins que no foren enllestides les obres de la nova casa i
oratori, ubicats en un eixample del carrer Major ( actualment del ministre
Mayáns).
Col.legi de la seva religió dita d’ontinyent li ho permitais
según li conforme les declaracions i prevencions en la que villa jutjara
convindrer a la major gloria de Deu i profit de la mateixa. L’esmentat document
apareix signat pel rei en la població de Salvaterra amb data del 10 de maig de
1704.
Iniciats els treballs de construcció del nou edifici resulta
curios assenyalar com a dada anecdòtica el fet que en les obres del frontispici
i el campanar foren utilizades pedres i carreus que formaven part del mur de
contenció del pantà, situat aigues amunt del” Pou Clar”, que foren arrossegats
pel impetuós corrent d´aigua que va provocar el trencament de la presa el 22 de
desembre de 1689.
Per espai de cinquanta anys aquells religiosos desempenyaren
les seues activitats docets en l´esmentat col.legi , i comptaven amb el
patrocini del M.I. ajuntament que els subvencionava 70 lliures destinades al
pagament dels mestres que impartien lliçons de gramàtica “adoctrinado y
enseñado a la juventud”.