Des
dels temps més pretèrits la restricció forçosa de la llibertat de
l’home ha tingut l’expressió més eloqüent en les càrcers i
presons .Prescindint de qualsevol reflexió filosòfica o moral sobre
la seua existència ,es obvi que el tractament en les presons ha
depés en molta mesura de l’espèrit i sensibilitat de cada època
.Pocs han sigut els llocs en el nostre país que al llarg del temps
nop han comptat amb un edifici correccional ,utilitzat, bé per
complir una condemna o simplement com a reducte en espera de judici .
Sobre les diferents presons que han existit a Ontinyent al llarg dels segles i el món de malson que gira al volant de elles ,- són molt abundants les noticies que , des de la vastitud de la història , han arribat fins a nosaltres .Una de les primeres que apareix continguda en un vell pergamí conservat en el nostre arxiu , datat l’ú d’agost de 1381, és un “ trasunt “ -còpia d’un document original expedit el 28 de desembre de 1365 pel qual el rei Pere el Cerimoniós autoritza els jurats “ probihomines “ D’Ontinyent a fi que pugen construir un edifici un edifici destinat a carcer dels presoners fets a l’enemic en la guerra que aleshores mantenia el monarca aragones contra el seu rival el rei de castella cum perfidus rex castellanae “ . En aquell document exigia de les autoritats locals el mes estricte cumpliment d’aquella ordre , “ et non contraveniant vel aliquem contravenire permitant
aliqua racione “
En la decició del rei de coptar amb ua presó a Ontinyent influiael
fet de la posició estratégica que ocupava la nostra vila , situada
en el confis del regne de Valencía,confrontat amb la frontera de
Castella , i per la qual cosa territorio procliu per a la comissió de
actes de bandidagtes i,circumtáncialment , de enfrontaments armats
com el queacabem de referir.
Encara
que no puguem precisar amb exactitud el lloc concret on es troba
situada aquesta presó , allo mes probable es que estiguera
circumscrit dins del resinte murat de la vila que tradisió a vingut
a assenyalar front a el nomenat carrero de la paella , junt al carrer
major , ja que en tan remotes dates , la poblacio començava el inici
de la seua expansio pel raval . Al marge de la questio de el
emplaçament , sens dubte , la seua finalitat se circumscrivia a
servir de custodia temporal dels presons , ja que en les ordenacions
juridiques de la epòca no es contenplava el sistema penitenciari com
a compliment de un delicte , sino ,que se actuava sobre la represio
fisica del delincuent : reduccio a la servitud o esclavitud , assots
, multilacio de membres , desterramant .
Sobre
aquesta darrera questio que acaben desmentar , resulta revelador el
contingut daltre document que porta data de 4 de maig de 1353 ,
igualment conservat en el nostre arxiu , on figura una especie de
privilegi o consesio reial feta pel mateix Pere IV, a instancia de
Joan Solano , lloctiment del venerable Rodrigo Didaco , doctor en
lleis , conseller , vicecanceller y battle general del regne VALENCIA
. En aquest pergami satorgava llisencia y facultat al justicia de
Ontinyent perque en les causes civils i criminals poguera absoldre
allo que justamemt pareguera , exceptuant els delictes que tenien
pena de mort o muti8lacio de membres : ” delictes penam mortis vel
mutilacionem membrorum “ .
Mes
avant tindrem ocasio de comprovar a traves dels lliiraments
practicats per la claveria municipal – que venia a equivaldre a el
actual negociat de intervencio – al botxi com la aplicacio de
aquestes penes corporals que romangueren vigents en el Ontinyent dels
segles posteriors , singularment en el XVI i XVII .
Amb
el pas dels anys , la Vella presó medieval es trobo en tanta ruina i
falta de seguretata que les fugues dels presons eren molt habituals
segons denunciavem els propis jusgats . Les autoritats en sessió
municipal celebrava en el mes de Setebre de 1564 exposaven el mal
estat dela presó i del preill que suposava per atots , especialment
per aqueles persones que prévitament els havien acusat i sentenciat
: … está tan roin ,com saben que cada dia sen van les presos amb
gran perill de la justíacia y officials. Convençuts clarament de
“de la gran necesitat de cárcel y cort ( sala del tribunal de
justicia ) que la vila te , prengueren el ferm acord de construir un
edifici de nova planta destinat com a nova preso . A tal efecte
elegiren el lloc mes idoni : patio solar situat a la part de la
sala , es adir , el que es trobava contingu al primitiu eedifici del
anjuntament , el mateix que , despres de succesives reformes y
ampliacions , ha arribat fins a nosaltres . Amb aquell nou immoble
es pretenia millorar al mateix temps aquest espai urbà : lo que
seria un gran embelliment de la plaça y de la vila .
Iniciades
les obres , aquestes es perllongaren per espai de molt de temps , de
manera que encara en 1672 quedaven algunes estances per construir ,
manifestant els jurats el seu proposit de rematar-les : “ que se
acaben les obres de la presó “ referint-se a la sala de les
presons y a la casa del carceller que eren els dos compartiments que
faltaven .
Particularment
interessant es la descripccio que de aquell recinte carcerari feu la
escriba grau que , en funcions de cronista , va acompañar el
gobernador de Valencia , Basilio de castellví i ponce durant la
visita que aquest va efectuar a la nostra vila en octubre de 1635 per
tal de resoldre distints assumptes relacionats amb el ordre public
greument alterat . Aixi mateix , tambe tenia la misio d’escoltar en
audiencia publica les reclamacions del veinat i revisar elsllibres de
la comptabilitat del municipi .
Durant
la seua estada a Ontinyent , que es va perlongar recorregut de
inspeccio per les despendencies que eren propietat de la vila : La
sala capitular , el arxiu , el almodí o “ sala de grans “ , la
cord del justicia y la preso . Respecte a aquest ultim immoble , el
esmentat cronista afirmabaque si trova dividida en tres
compartiments . Al primer el denominava “ la preso comuna “ ; el
segon “ lo carcero “ y el tercer era conegut com la “ preso
fosca “ .Manilles , ceps , cadenes , que no podien faltar en cap
preso de la época ; tambe apareixen esmentades en la seua ressenya
, aixi com en el llibre de la Claveria on y figuraben les quantitats
satisfetes al manya per a la confeccio de aquest instruments a
reforçar la seguretat de les presons . La vida en les presons
apareix en la literatura espanyola del segles XVI i XVII coma una
representació i quintaessencia de la miseria y el dolor dins del
marc de una societat en la cual aquets factors constituien les normes
dominats del marc quotidia . La imortal figura de Miguel de Cervantes
juntament de altres escriptors conquisto cristoval dechves , vicente
espinel , amb el seu marcos de obregón o Mateo alemán amb el seu
guzman de alfarache que visqueren de prop o patiren el les seues
propies persones els ricors de la preso , en san deixat exelent
testimonis de aquest mon de malson , pensen que es mes que suficient
la descripció que ens fa el darrer de aquets escriptor : “ ¿ que
mayor mal puede haber en la cárcel que parece el retrato de
infierno? En ella si la mirais de noche , veréis de voces confusas,
tiniemblas espesas , ruidos de cadenas , edores insufribles ; los
suspiros de uno , los gritos de otros … “
Aquest
ombrivol panorama que oferia la preso accentuava encara mes si afegim
els castigs corporals i altres afliccions i calamitats que hi patien
. La pena mes estessa era la dels assots amb que es castigaba les
temptatives de fuga , els actes indiciplina , la sancio de alguns
delictes …
Aquesta
pena era administrada pel botxi anomenat comument com “ el morro de
vaca” y el auxiliar “ poca roba “ , el cual percebia del
anjuntament un salari cada vegada que realitzaba el seu “ treball
“ . Aixi , per exeple , en 1583 , el clavari del caixer va satisfer
a el esmentat botxi la suma de 1400 per a assotar a 4 lladres , y en
1585 volia cobrar 20 sous per flagelar “ les espales del matrimoni
llopis “ . Quan el delicte es reduia afurts duna menor cuantia com
podía ser la sostraccio de un fruits com esos generalment per “
fradinets i persones de poca consiencia “ , el castig , a mes de
satisfer la pertinent pena pecuniaria , consistía en exposar els
infractors a begorña publica a la plaça major subjectes per una
argolla i , posteriorment elpulsasts de la vila. “ sien posats en
la argolla de la bergonya i sien bandejats “ .
Mencio
especial cal fer dela tortura que es executava en aquell recinte , be
com a pena,com a tramit judicial al qual en ocasions era mes el
acusat durant el proces .El torn era la maquina de turment utilizada
generalment en aquestes tasques , el ús i la existencia de la qual
en la preso de ontinyent ens és ben coneguda a través del ja
esmentat “ llibre de la claveria “ on el any 1667 figura una
partida de despesses relatius a la compra de unes fustes destinades a
la construccio de una forca i de un torn , els quals juntament amb el
salari que va percebre el botxí per fer el turment , importa la suma
27 lliures i 13 sous : “…en lo gasto dde les fustes de fer la
forca i un torn per a el turment i el salari del botxi de les
funcions que ha fet de penjar la persona de Melchor Llopis … “ .
De
tota manera , de la execcio de un reu sentenciat a la ultima pena
supoosava unes despesses per a el erari municipal , sempre resultava
reduida que si s’hagues fet en el capital del regne . Aquest fou el
motiu que , en 1670 , impulsà el justicia dela vila a solicitar del
gobernador de xativa el trasllat a Ontinyent del vei Thomas Castello
, el qual es trobava empresonats a les carcers de aquella població
perque en compte de ser ajusticiat a Valenciá ho fos en la nostra
vila : “ que sa exelencia se servixca de donar permis per a
executar la senstencia en la present vila per obviar els grans gastos
que se deriveraran de fer en dita ciutat “.Al marge dels arguments
economits esgrimits , probablement també va pasar pel cap de les
autoritats locals aspectos penals de el exemplaritat del castig , tal
i com o preveía el dret foral valencià .
Malgrat
les mesures de seguretat i vigilancia establertes en aquellla preso ,
sempre va existir la possibilitat que algu dels interns intentara
evadirse , com de fet vingue a demostrar l`experiencia .Unes vegades
comptant amb la complicitat dels guardies , com succei en 1623 amb la
fuga de Matheu Febrer , personatge de cert relleu . Aquesta evasio
va se4r objecte d’una investigacio especial per ordre del virei que
va comisionar per aquesta comesa a misser guitard . En altres
ocacions eren els reclusos que aconseguien l’ansiada libertat
mitjansan el procediment directe i expeditiu de practicar un forat
de la reblania paret i fugir . Dàquesta manera aconseguiren fugir un
grup de presos durant la cuaresma 1691 . Com es natural , aquells que
per la gravetat dels seus delictes havien estat acusats i que podien
temer una pena greu – galeres o la mateixa forca – no dubtaven
dìntentar làventura .
Aquest
castig de galeres – vaixell de guerra impulsat a rems – al qual
acaben daluir , havia estat instituit per Carles I 1530 . Al principi
quedava reserv at per als delictes mes greus , pero a mesura que
augmentaven les necesitats de guerra i , al mateix temps disminuia el
nombre d’esclaus i voluntaris , mes encara tenin en compte la
duressa i el tracte inhuma que rebien els galeots . Va anar estenent
l’eesmentada pena als delincuents mes insignificants . Encara es
podia aplicar als rodamóns .
En
temps dels darrers àustries es “caçaba “ dels pobles i camins a
aquells que no hagueren comés altre delicte que el no tindre
treball . Precisament ,i amb l’objecte de reclutar homens que
serviren com a galeots en l’arma de D .Antonio Oquendo , a finals
de 1636, feu acte de presencia a Ontinyent el governador de xativa ,
Don Francisco Mila d’Arago amb instruccions per al justicia
d’empresonar 36 homens “ Que el justicia faça diligencies en
capturar a los que no son de benefici de la republica i els que
estiguen tancats en la preso “. Una ordre que no pogué ser
acomplida en la seua totalitat per la dificultat que resultava
d’atrapar a ningu , ja que l’alarma entre le veinat s’havia
escampat – “ la gent estava molt apavorida “ -.Finalment , es
va arribar a un pacte de tipus economic : les autoritats municipals
es comprometeren a satisfer de l’erari municipal 18 lliures per
cada home que faltava per a completar la quota asignada pel
governador .
Tornant
a la preso de l’ontinyent , ara divuiesca , i instintiu en la
falta de seguretat de oferia anomenada “ preso nova “ , els
regidors locals es plantejaren , en març de 1787 , la necesitat de
disposar amb un edifici suficientment solid per allotjar els presos
.En efecte aixi ho feren i es posaren en contacte amb la sala del
crim de l’audiencia de Valencia , aquella sabedora de les frequents
fugues “ que ejecutaban los reos de mayor gravedad “ , tant en
la nostra localitat com en altres poblacions que per la seua
considerasio de caps de partit comptaven amb una preso , va disposar
, va disposar que , en el termini de 15 dies , comunicaren el fiscal
de S.M. “ el estado y seguridad de las mismas “ .
En
el transcurs de l’aplicacio de l’esmentada ordre , l’alcalde –
corregidor d’Ontinyent , despres d’haver recaptat l’informe
tecnic dels perits municipals , Joaquin Pastor , Josep Tormo y
Antoni pascual, va remetre un document escrit en el qual es feia
constar que a causa de la molta humitat de les seues parets tan sols
amb una navalla es podía obrir un forat per on s’escaparen els
detinguts . La solucio mes escaient aconsellava de construir els
murs amb carreus , reparar les voltes i cambiar les portes ; aquestes
reformes s’estimaven en un total de unes mil vuit–centes lliures
.
Posteriorment
, el suprem consell de castella , a qui el esmentat fiscal havia
remes l’informe , solicita de les autoritats municipals unes dades
respecte al carácter de la poblacio , aixì com un planol de la nova
obra que es projectava en el edifici carcerari . Responent a aquesta
peticiò , el corregidor en el seu escrit manifestava “que este
pueblo es una de las villas más antiguas , grandes i distinguidas
del reino , que es de Realengo – villa real – i propia de la
corona , sin que jamás se haya tenido noticia de que lo haya sido de
señorio “. Asi mateix s’acompanyava el planol solicitat que
deia “ha sido formado por cuatro maestros de la mayor inteligencia
e integridad , de quienes se vale el ayuntamiento en asuntos de más
importancia “ .
Un
despatx reial , expedit el 9 de febrer de 1789 per S.M .Carles IV ,
donava via lliure a la execuciò de les obres; una part del import
total seria satisfet per la intendencia reial, tennt en compte que es
tractava d’una vila propietat del rei, i la resta pel propi
ajuntament que ho pagaría dels fons municipals, dels “ propios i
arbitrios”. Els regidors, agraits per la ajuda reial, respongeren
a S.M. que” obedecerán ciegamente”.
Concloses
les obres de reconstrucciò del edifici correccional en 1790, es
procedí a colocar en la façana principal la coneguda lápida
conmemorativa, desapareguada durant una de les reformes de la present
centuria la lletra de la qual deia:
“gobernando
esta villa su corregidor mayor mayor y capitán a guerra por su
Majestad Don Juan Sebastian Neri y Prado, y los regidores perpetuos,
don Nicolás Gisbert, D.Bartolomé García, Juan Isorodo Bella,
Luís donat; siendo diputados D. joaquín Osca y Josep
Domenech; síndicos persuasivos D. Josep Ignació Moltó y D.
Pedro Colomer, se renovaron estas reales cárceles de los efectos
propios de esta villa que libró S.M. siendo comisario Luís
Donad.”
Com
pot advertir el lector, en l’esmentada inscripciò no es fa cap
alusiò a la aportaciò econòmica de l’ intendencia reial i si a
la de la vila. Tot açò fa suposar que la promesa continguda en
el reial despatx nofou complida i les obres foren satisfetes en la
seua totalitat amb fons municipals.
Durant
el reignat dels Borbons, especialmente en el de Carles III, l’
ambient carcelari i la mentalitat punitiva canvien progressivament .
Especialment desprès de l’esmentat monarca, en les seues
intruccions per a correguidors de l’any 1788, els advertirà que
l’estancia en la presò porta amb ella incomoditats i molesties,
per la qual cosa, els insistia, que havien de temperarse abans de
decidir si el presunte reu hauria de romandre de manera forçosa en
la presò.
Una
de les caracteristiques més significatives de el regím penitenciari
en el periode que ens ocupa és de signe utilitari, ja que els
culpables, de els delites poc importatns solien ser condenats a
treballar en obres publiques. D’ aquesta manera i a nivel domès
tic, amb l’esforç obligat, els presoners que complien la seua
condemna en la cárcel del districte d’Ontinyent, es va fer
ampliaciò d’una antiga senda morisca, hui coneguda popularment com
” el cami del pressos “.
No
va faltar en l’esmentada presò una “cuadra “ destinada a les
dones amb el seu corresponent calabòs, situat en el tercer pis de
l’inmoble, tal com podem adverit en el planol corresponent a
l’ultima de les reformes efectuades. Allì romanien recloses no
solament les dones processades per delictes comuns, sinò també d’
altres “deshonestes, mundanes, escandaloses i de mal viure”. A
questa disposició obeïa la voluntat dels nostres monarques, zelosos
defensors de la fe catótica, que des d’antic es preocuparen per
encarrilar les costums dels seus subdits d’acord amb els preseptes
morals.
Per
tal de mitigar el rigor carcelari al que es trobaven sotmeses
aquestes pobres dones, es va crear una Associaciò de Misericòrdia
destinada exercir la caritat amb les recluses. La seua missiò seria
fer les utils a la societat, impirar-les en el temor a Dèu i amor al
treball honrat, consolar-les en la presò , ensenyar-les les tasques
propies del deu sexe i subminitar-lesels materials necessaris per a
treballar durant le seua reclusiò.
En
els anals de la c`rcel d’Ontinyent un succés va conmoure en gran
manera el veïnat. El 1 de gener de 1823 l’ordre píblic s’ hi
trobava constanment alterar degut al altercats entre els dos bándols
rivals: realistes i liberals que pugnaven pel domini de la población.
Aquell dia a les 4 de la matinada va haver un moviment inusual
acompanyat de sorolls de cadenes i grillons. Onze dels reclusos
abandonaven el recinte carcelari amb la falsa promesa que anaven a
ser traslladats a altre lloc, però quan estaven per “la
Baarberana” els seus guàrdies els feren detindre i foren passats
per les armes. Aquella vesprada persones piadoses recolliren els
cadà vers i els portaren al cementari de la población on foren
soterrats.
La
presò local perllongà la seua existencia fins als anys trenta del
segle XX. Proclamada la segon república fou ordenada la supressió
de les imnunes llitotxes de les presons per màrfegues noves.
Establerta la llibertat de cultes, la assistència a missa passà a
ser voluntaria i podía ser escoltada pels reclusos des d’una
finestra.
Tanmateix,
la mesura que va causar major sensaciò a tot el país fou la
supressió de 115 presons de districte, entre les quals figurava la
de la nostra ciutat.
Tos
els grillons i cadenes de les presons suprimides van ser enviats a
Madrid i una vegada foses formaren part del bust de concepción
Arenal una ilustre dona amb coneiximents d’estudis penals.
Respecte
al inmoble , una part despres de les reformes , fou destinat a
l’allotjament de dependències del centre rural d’Higiene
.Posteriorment , junt amb la resta de l’edifici , fou transformat
en oficines municipals .
No
quedaria complet aquest estudi sobre les carcers i els seus presoners
si no dedicaren una mencio a altres edificis . Tan sols
circumstancialment com llocs de reclusio .
En
primer lloc ,torre del mirar . Entre els seus vetusts murs mori
executat Hieroni Peres Sancho, fill d’un significat personatge der
la vcida local . Aquella execusio que ve causar consternacio entre el
veinat .
Altre
dels llocs que serviren com a preso en casa Palau de la duquessa
d’Almodovar , plasoleta de sant roc , en els soterranis de la cual
van ser tancats els veins que restablert el regim absolutista de
ferran VII , havien exterioritat les dues simpaties pel finit govern
liberal . Posteriorment aquests presoners foren traslladats a Xativa
, despres de romandre alguns mesos i pagar les ja conegudes multes ,
regresar als seus respectius domicilis .
D’igual
manera l’antic monestir de san Bernardino o de4ls pares descalços
, fou utilitzat servint de preso per al religiosos del clergat
secular que havien manifestat publicament la seua adhesio als
principals .
En
la historia mes recient , durant els mesos de juliol , agost i
setembre de 1936 els temples de sqant francesc , sant miquel , sant
carles i de el antic edifici dels jutjats del carrer del regall ,
tingueren la rissort de servir per a identic objectiu amb la
subseguent destruccio i saqueix del patrimoni historic – artistic
que contenien en el seu interior .
Quan
va concloure la guerra civil de 1936 – 1939 l’elevat nombre de
detinguts la majoria dels quals ho eren pels delictes no comuns va
fer necesari d’aviliatr com a presons distints edificis . Fou el
cas de la manisio dels comtes de Torrefiel . La nomina de presons es
completava amb algunes dependencies del monestir de les monges
carmelites . Les especials condicions creades per la divisio dels
espanyols en 2 bandols quedaren especilament reflectides en la
coneguda sentencia servantina “ la carcel es el lugar donde toda
incomodidad tiene su asiento “
Des
dels temps més pretèrits la restricció forçosa de la llibertat de
l’home ha tingut l’expressió més eloqüent en les càrcers i
presons .Prescindint de qualsevol reflexió filosòfica o moral sobre
la seua existència ,es obvi que el tractament en les presons ha
depés en molta mesura de l’espèrit i sensibilitat de cada època
.Pocs han sigut els llocs en el nostre país que al llarg del temps
nop han comptat amb un edifici correccional ,utilitzat, bé per
complir una condemna o simplement com a reducte en espera de judici .
Sobre
les diferents presons que han existit a Ontinyent al llarg dels
segles i el món de malson que gira al volant de elles ,- són molt
abundants les noticies que , des de la vastitud de la història , han
arribat fins a nosaltres .Una de les primeres que apareix continguda
en un vell pergamí conservat en el nostre arxiu , datat l’ú
d’agost de 1381, és un “ trasunt “ -còpia d’un document
original expedit el 28 de desembre de 1365 pel qual el rei Pere el
Cerimoniós autoritza els jurats “ probihomines “ D’Ontinyent
a fi que pugen construir un edifici un edifici destinat a carcer dels
presoners fets a l’enemic en la guerra que aleshores mantenia el
monarca aragones contra el seu rival el rei de castella cum perfidus
rex castellanae “ . En aquell document exigia de les autoritats
locals el mes estricte cumpliment d’aquella ordre , “ et non
contraveniant vel aliquem contravenire permitant aliqua racione “
En la decició del rei de coptar amb ua presó a Ontinyent influiael
fet de la posició estratégica que ocupava la nostra vila , situada
en el confis del regne de Valencía,confrontat amb la frontera de
Castella , i per lqu8al cosa territorio procliu per a la comissió de
actes de bandidagtes i,circumtáncialment , de enfrontaments armats
com el queacabem de referir.
Encara
que no puguem precisar amb exactitud el lloc concret on es troba
situada aquesta presó , allo mes probable es que estiguera
circumscrit dins del resinte murat de la vila que tradisió a vingut
a assenyalar front a el nomenat carrero de la paella , junt al carrer
major , ja que en tan remotes dates , la poblacio començava el inici
de la seua expansio pel raval . Al marge de la questio de el
emplaçament , sens dubte , la seua finalitat se circumscrivia a
servir de custodia temporal dels presons , ja que en les ordenacions
juridiques de la epòca no es contenplava el sistema penitenciari com
a compliment de un delicte , sino ,que se actuava sobre la represio
fisica del delincuent : reduccio a la servitud o esclavitud , assots
, multilacio de membres , desterramant .
Sobre
aquesta darrera questio que acaben desmentar , resulta revelador el
contingut daltre document que porta data de 4 de maig de 1353 ,
igualment conservat en el nostre arxiu , on figura una especie de
privilegi o consesio reial feta pel mateix Pere IV, a instancia de
Joan Solano , lloctiment del venerable Rodrigo Didaco , doctor en
lleis , conseller , vicecanceller y battle general del regne VALENCIA
. En aquest pergami satorgava llisencia y facultat al justicia de
Ontinyent perque en les causes civils i criminals poguera absoldre
allo que justamemt pareguera , exceptuant els delictes que tenien
pena de mort o muti8lacio de membres : ” delictes penam mortis vel
mutilacionem membrorum “ .
Mes
avant tindrem ocasio de comprovar a traves dels lliiraments
practicats per la claveria municipal – que venia a equivaldre a el
actual negociat de intervencio – al botxi com la aplicacio de
aquestes penes corporals que romangueren vigents en el Ontinyent dels
segles posteriors , singularment en el XVI i XVII .
Amb
el pas dels anys , la Vella presó medieval es trobo en tanta ruina i
falta de seguretata que les fugues dels presons eren molt habituals
segons denunciavem els propis jusgats . Les autoritats en sessió
municipal celebrava en el mes de Setebre de 1564 exposaven el mal
estat dela presó i del preill que suposava per atots , especialment
per aqueles persones que prévitament els havien acusat i sentenciat
: … está tan roin ,com saben que cada dia sen van les presos amb
gran perill de la justíacia y officials. Convençuts clarament de
“de la gran necesitat de cárcel y cort ( sala del tribunal de
justicia ) que la vila te , prengueren el ferm acord de construir un
edifici de nova planta destinat com a nova preso . A tal efecte
elegiren el lloc mes idoni : patio solar situat a la part de la
sala , es adir , el que es trobava contingu al primitiu eedifici del
anjuntament , el mateix que , despres de succesives reformes y
ampliacions , ha arribat fins a nosaltres . Amb aquell nou immoble
es pretenia millorar al mateix temps aquest espai urbà : lo que
seria un gran embelliment de la plaça y de la vila .
Iniciades
les obres , aquestes es perllongaren per espai de molt de temps , de
manera que encara en 1672 quedaven algunes estances per construir ,
manifestant els jurats el seu proposit de rematar-les : “ que se
acaben les obres de la presó “ referint-se a la sala de les
presons y a la casa del carceller que eren els dos compartiments que
faltaven .
Particularment
interessant es la descripccio que de aquell recinte carcerari feu la
escriba grau que , en funcions de cronista , va acompañar el
gobernador de Valencia , Basilio de castellví i ponce durant la
visita que aquest va efectuar a la nostra vila en octubre de 1635 per
tal de resoldre distints assumptes relacionats amb el ordre public
greument alterat . Aixi mateix , tambe tenia la misio d’escoltar en
audiencia publica les reclamacions del veinat i revisar elsllibres de
la comptabilitat del municipi .
Durant
la seua estada a Ontinyent , que es va perlongar recorregut de
inspeccio per les despendencies que eren propietat de la vila : La
sala capitular , el arxiu , el almodí o “ sala de grans “ , la
cord del justicia y la preso . Respecte a aquest ultim immoble , el
esmentat cronista afirmaba que si trova dividida en tres
compartiments . Al primer el denominava “ la preso comuna “ ; el
segon “ lo carcero “ y el tercer era conegut com la “ preso
fosca “ .Manilles , ceps , cadenes , que no podien faltar en cap
preso de la época ; tambe apareixen esmentades en la seua ressenya
, aixi com en el llibre de la Claveria on y figuraben les quantitats
satisfetes al manya per a la confeccio de aquest instruments a
reforçar la seguretat de les presons . La vida en les presons
apareix en la literatura espanyola del segles XVI i XVII coma una
representació i quintaessencia de la miseria y el dolor dins del
marc de una societat en la cual aquets factors constituien les normes
dominats del marc quotidia . La imortal figura de Miguel de Cervantes
juntament de altres escriptors conquisto cristoval dechves , vicente
espinel , amb el seu marcos de obregón o Mateo alemán amb el seu
guzman de alfarache que visqueren de prop o patiren el les seues
propies persones els ricors de la preso , en san deixat exelent
testimonis de aquest mon de malson , pensen que es mes que suficient
la descripció que ens fa el darrer de aquets escriptor : “ ¿ que
mayor mal puede haber en la cárcel que parece el retrato de
infierno? En ella si la mirais de noche , veréis de voces confusas,
tiniemblas espesas , ruidos de cadenas , edores insufribles ; los
suspiros de uno , los gritos de otros … “
Aquest
ombrivol panorama que oferia la preso accentuava encara mes si afegim
els castigs corporals i altres afliccions i calamitats que hi patien
. La pena mes estessa era la dels assots amb que es castigaba les
temptatives de fuga , els actes indiciplina , la sancio de alguns
delictes …
Aquesta
pena era administrada pel botxi anomenat comument com “ el morro de
vaca” y el auxiliar “ poca roba “ , el cual percebia del
anjuntament un salari cada vegada que realitzaba el seu “ treball
“ . Aixi , per exeple , en 1583 , el clavari del caixer va satisfer
a el esmentat botxi la suma de 1400 per a assotar a 4 lladres , y en
1585 volia cobrar 20 sous per flagelar “ les espales del matrimoni
llopis “ . Quan el delicte es reduia afurts duna menor cuantia com
podía ser la sostraccio de un fruits com esos generalment per “
fradinets i persones de poca consiencia “ , el castig , a mes de
satisfer la pertinent pena pecuniaria , consistía en exposar els
infractors a begorña publica a la plaça major subjectes per una
argolla i , posteriorment elpulsasts de la vila. “ sien posats en
la argolla de la bergonya i sien bandejats “ .
Mencio
especial cal fer dela tortura que es executava en aquell recinte , be
com a pena,com a tramit judicial al qual en ocasions era mes el
acusat durant el proces .El torn era la maquina de turment utilizada
generalment en aquestes tasques , el ús i la existencia de la qual
en la preso de ontinyent ens és ben coneguda a través del ja
esmentat “ llibre de la claveria “ on el any 1667 figura una
partida de despesses relatius a la compra de unes fustes destinades a
la construccio de una forca i de un torn , els quals juntament amb el
salari que va percebre el botxí per fer el turment , importa la suma
27 lliures i 13 sous : “…en lo gasto dde les fustes de fer la
forca i un torn per a el turment i el salari del botxi de les
funcions que ha fet de penjar la persona de Melchor Llopis … “ .
De
tota manera , de la execcio de un reu sentenciat a la ultima pena
supoosava unes despesses per a el erari municipal , sempre resultava
reduida que si s’hagues fet en el capital del regne . Aquest fou el
motiu que , en 1670 , impulsà el justicia dela vila a solicitar del
gobernador de xativa el trasllat a Ontinyent del vei Thomas Castello
, el qual es trobava empresonats a les carcers de aquella població
perque en compte de ser ajusticiat a Valenciá ho fos en la nostra
vila : “ que sa exelencia se servixca de donar permis per a
executar la senstencia en la present vila per obviar els grans gastos
que se deriveraran de fer en dita ciutat “.Al marge dels arguments
economits esgrimits , probablement també va pasar pel cap de les
autoritats locals aspectos penals de el exemplaritat del castig , tal
i com o preveía el dret foral valencià .
Malgrat
les mesures de seguretat i vigilancia establertes en aquellla preso ,
sempre va existir la possibilitat que algu dels interns intentara
evadirse , com de fet vingue a demostrar l`experiencia .Unes vegades
comptant amb la complicitat dels guardies , com succei en 1623 amb la
fuga de Matheu Febrer , personatge de cert relleu . Aquesta evasio
va se4r objecte d’una investigacio especial per ordre del virei que
va comisionar per aquesta comesa a misser guitard . En altres
ocacions eren els reclusos que aconseguien l’ansiada libertat
mitjansan el procediment directe i expeditiu de practicar un forat
de la reblania paret i fugir . Dàquesta manera aconseguiren fugir un
grup de presos durant la cuaresma 1691 . Com es natural , aquells que
per la gravetat dels seus delictes havien estat acusats i que podien
temer una pena greu – galeres o la mateixa forca – no dubtaven
dìntentar làventura .
Aquest
castig de galeres – vaixell de guerra impulsat a rems – al qual
acaben daluir , havia estat instituit per Carles I 1530 . Al principi
quedava reserv at per als delictes mes greus , pero a mesura que
augmentaven les necesitats de guerra i , al mateix temps disminuia el
nombre d’esclaus i voluntaris , mes encara tenin en compte la
duressa i el tracte inhuma que rebien els galeots . Va anar estenent
l’eesmentada pena als delincuents mes insignificants . Encara es
podia aplicar als rodamóns .
En
temps dels darrers àustries es “caçaba “ dels pobles i camins a
aquells que no hagueren comés altre delicte que el no tindre
treball . Precisament ,i amb l’objecte de reclutar homens que
serviren com a galeots en l’arma de D .Antonio Oquendo , a finals
de 1636, feu acte de presencia a Ontinyent el governador de xativa ,
Don Francisco Mila d’Arago amb instruccions per al justicia
d’empresonar 36 homens “ Que el justicia faça diligencies en
capturar a los que no son de benefici de la republica i els que
estiguen tancats en la preso “. Una ordre que no pogué ser
acomplida en la seua totalitat per la dificultat que resultava
d’atrapar a ningu , ja que l’alarma entre le veinat s’havia
escampat – “ la gent estava molt apavorida “ -.Finalment , es
va arribar a un pacte de tipus economic : les autoritats municipals
es comprometeren a satisfer de l’erari municipal 18 lliures per
cada home que faltava per a completar la quota asignada pel
governador .
Tornant
a la p reso de l’ontinyent , ara divuiesca , i instintiu en la
falta de seguretat de oferia anomenada “ preso nova “ , els
regidors locals es plantejaren , en març de 1787 , la necesitat de
disposar amb un edifici suficientment solid per allotjar els presos
.En efecte aixi ho feren i es posaren en contacte amb la sala del
crim de l’audiencia de Valencia , aquella sabedora de les frequents
fugues “ que ejecutaban los reos de mayor gravedad “ , tant en
la nostra localitat com en altres poblacions que per la seua
considerasio de caps de partit comptaven amb una preso , va disposar
, va disposar que , en el termini de 15 dies , comunicaren el fiscal
de S.M. “ el estado y seguridad de las mismas “ .
En
el transcurs de l’aplicacio de l’esmentada ordre , l’alcalde –
corregidor d’Ontinyent , despres d’haver recaptat l’informe
tecnic dels perits municipals , Joaquin Pastor , Josep Tormo y
Antoni pascual, va remetre un document escrit en el qual es feia
constar que a causa de la molta humitat de les seues parets tan sols
amb una navalla es podía obrir un forat per on s’escaparen els
detinguts . La solucio mes escaient aconsellava de construir els
murs amb carreus , reparar les voltes i cambiar les portes ; aquestes
reformes s’estimaven en un total de unes mil vuit–centes lliures
.
Posteriorment
, el suprem consell de castella , a qui el esmentat fiscal havia
remes l’informe , solicita de les autoritats municipals unes dades
respecte al carácter de la poblacio , aixì com un planol de la nova
obra que es projectava en el edifici carcerari . Responent a aquesta
peticiò , el corregidor en el seu escrit manifestava “que este
pueblo es una de las villas más antiguas , grandes i distinguidas
del reino , que es de Realengo – villa real – i propia de la
corona , sin que jamás se haya tenido noticia de que lo haya sido de
señorio “. Asi mateix s’acompanyava el planol solicitat que
deia “ha sido formado por cuatro maestros de la mayor inteligencia
e integridad , de quienes se vale el ayuntamiento en asuntos de más
importancia “ .
Un
despatx reial , expedit el 9 de febrer de 1789 per S.M .Carles IV ,
donava via lliure a la execuciò de les obres; una part del import
total seria satisfet per la intendencia reial, tennt en compte que es
tractava d’una vila propietat del rei, i la resta pel propi
ajuntament que ho pagaría dels fons municipals, dels “ propios i
arbitrios”. Els regidors, agraits per la ajuda reial, respongeren
a S.M. que” obedecerán ciegamente”.
Concloses
les obres de reconstrucciò del edifici correccional en 1790, es
procedí a colocar en la façana principal la coneguda lápida
conmemorativa, desapareguada durant una de les reformes de la present
centuria la lletra de la qual deia:
“gobernando
esta villa su corregidor mayor mayor y capitán a guerra por su
Majestad Don Juan Sebastian Neri y Prado, y los regidores perpetuos,
don Nicolás Gisbert, D.Bartolomé García, Juan Isorodo Bella,
Luís donat; siendo diputados D. joaquín Osca y Josep
Domenech; síndicos persuasivos D. Josep Ignació Moltó y D.
Pedro Colomer, se renovaron estas reales cárceles de los efectos
propios de esta villa que libró S.M. siendo comisario Luís
Donad.”
Com
pot advertir el lector, en l’esmentada inscripciò no es fa cap
alusiò a la aportaciò econòmica de l’ intendencia reial i si a
la de la vila. Tot açò fa suposar que la promesa continguda en
el reial despatx nofou complida i les obres foren satisfetes en la
seua totalitat amb fons municipals.
Durant
el reignat dels Borbons, especialmente en el de Carles III, l’
ambient carcelari i la mentalitat punitiva canvien progressivament .
Especialment desprès de l’esmentat monarca, en les seues
intruccions per a correguidors de l’any 1788, els advertirà que
l’estancia en la presò porta amb ella incomoditats i molesties,
per la qual cosa, els insistia, que havien de temperarse abans de
decidir si el presunte reu hauria de romandre de manera forçosa en
la presò.
Una
de les caracteristiques més significatives de el regím penitenciari
en el periode que ens ocupa és de signe utilitari, ja que els
culpables, de els delites poc importatns solien ser condenats a
treballar en obres publiques. D’ aquesta manera i a nivel domès
tic, amb l’esforç obligat, els presoners que complien la seua
condemna en la cárcel del districte d’Ontinyent, es va fer
ampliaciò d’una antiga senda morisca, hui coneguda popularment com
” el cami del pressos “.
No
va faltar en l’esmentada presò una “cuadra “ destinada a les
dones amb el seu corresponent calabòs, situat en el tercer pis de
l’inmoble, tal com podem adverit en el planol corresponent a
l’ultima de les reformes efectuades. Allì romanien recloses no
solament les dones processades per delictes comuns, sinò també d’
altres “deshonestes, mundanes, escandaloses i de mal viure”. A
questa disposició obeïa la voluntat dels nostres monarques, zelosos
defensors de la fe catótica, que des d’antic es preocuparen per
encarrilar les costums dels seus subdits d’acord amb els preseptes
morals.
Per
tal de mitigar el rigor carcelari al que es trobaven sotmeses
aquestes pobres dones, es va crear una Associaciò de Misericòrdia
destinada exercir la caritat amb les recluses. La seua missiò seria
fer les utils a la societat, impirar-les en el temor a Dèu i amor al
treball honrat, consolar-les en la presò , ensenyar-les les tasques
propies del deu sexe i subminitar-lesels materials necessaris per a
treballar durant le seua reclusiò.
En
els anals de la c`rcel d’Ontinyent un succés va conmoure en gran
manera el veïnat. El 1 de gener de 1823 l’ordre píblic s’ hi
trobava constanment alterar degut al altercats entre els dos bándols
rivals: realistes i liberals que pugnaven pel domini de la población.
Aquell dia a les 4 de la matinada va haver un moviment inusual
acompanyat de sorolls de cadenes i grillons. Onze dels reclusos
abandonaven el recinte carcelari amb la falsa promesa que anaven a
ser traslladats a altre lloc, però quan estaven per “la
Baarberana” els seus guàrdies els feren detindre i foren passats
per les armes. Aquella vesprada persones piadoses recolliren els
cadà vers i els portaren al cementari de la población on foren
soterrats.
La
presò local perllongà la seua existencia fins als anys trenta del
segle XX. Proclamada la segon república fou ordenada la supressió
de les imnunes llitotxes de les presons per màrfegues noves.
Establerta la llibertat de cultes, la assistència a missa passà a
ser voluntaria i podía ser escoltada pels reclusos des d’una
finestra.
Tanmateix,
la mesura que va causar major sensaciò a tot el país fou la
supressió de 115 presons de districte, entre les quals figurava la
de la nostra ciutat.
Tos
els grillons i cadenes de les presons suprimides van ser enviats a
Madrid i una vegada foses formaren part del bust de concepción
Arenal una ilustre dona amb coneiximents d’estudis penals.
Respecte
al inmoble , una part despres de les reformes , fou destinat a
l’allotjament de dependències del centre rural d’Higiene
.Posteriorment , junt amb la resta de l’edifici , fou transformat
en oficines municipals .
No
quedaria complet aquest estudi sobre les carcers i els seus presoners
si no dedicaren una mencio a altres edificis . Tan sols
circumstancialment com llocs de reclusio .
En
primer lloc ,torre del mirar . Entre els seus vetusts murs mori
executat Hieroni Peres Sancho, fill d’un significat personatge der
la vcida local . Aquella execusio que ve causar consternacio entre el
veinat .
Altre
dels llocs que serviren com a preso en casa Palau de la duquessa
d’Almodovar , plasoleta de sant roc , en els soterranis de la cual
van ser tancats els veins que restablert el regim absolutista de
ferran VII , havien exterioritat les dues simpaties pel finit govern
liberal . Posteriorment aquests presoners foren traslladats a Xativa
, despres de romandre alguns mesos i pagar les ja conegudes multes ,
regresar als seus respectius domicilis .
D’igual
manera l’antic monestir de san Bernardino o de4ls pares descalços
, fou utilitzat servint de preso per al religiosos del clergat
secular que havien manifestat publicament la seua adhesio als
principals .
En
la historia mes recient , durant els mesos de juliol , agost i
setembre de 1936 els temples de sqant francesc , sant miquel , sant
carles i de el antic edifici dels jutjats del carrer del regall ,
tingueren la rissort de servir per a identic objectiu amb la
subseguent destruccio i saqueix del patrimoni historic – artistic
que contenien en el seu interior .
Quan
va concloure la guerra civil de 1936 – 1939 l’elevat nombre de
detinguts la majoria dels quals ho eren pels delictes no comuns va
fer necesari d’aviliatr com a presons distints edificis . Fou el
cas de la manisio dels comtes de Torrefiel . La nomina de presons es
completava amb algunes dependencies del monestir de les monges
carmelites . Les especials condicions creades per la divisio dels
espanyols en 2 bandols quedaren especilament reflectides en la
coneguda sentencia servantina “ la carcel es el lugar donde toda
incomodidad tiene su asiento
“