monumentsontinyent

Des dels temps més pretèrits la restricció forçosa de la llibertat de l’home ha tingut l’expressió més eloqüent en les càrcers i presons .Prescindint de qualsevol reflexió filosòfica o moral sobre la seua existència ,es obvi que el tractament en les presons ha depés en molta mesura de l’espèrit i sensibilitat de cada època .Pocs han sigut els llocs en el nostre país que al llarg del temps nop han comptat amb un edifici correccional ,utilitzat, bé per complir una condemna o simplement com a reducte en espera de judici .

Sobre les diferents presons que han existit a Ontinyent al llarg dels segles i el món de malson que gira al volant de elles ,- són molt abundants les noticies que , des de la vastitud de la història , han arribat fins a nosaltres .Una de les primeres que apareix continguda en un vell pergamí conservat en el nostre arxiu , datat l’ú d’agost de 1381, és un “ trasunt “ -còpia d’un document original expedit el 28 de desembre de 1365 pel qual el rei Pere el Cerimoniós autoritza els jurats “ probihomines “ D’Ontinyent a fi que pugen construir un edifici un edifici destinat a carcer dels presoners fets a l’enemic en la guerra que aleshores mantenia el monarca aragones contra el seu rival el rei de castella cum perfidus rex castellanae “ . En aquell document exigia de les autoritats locals el mes estricte cumpliment d’aquella ordre , “ et non contraveniant vel aliquem contravenire permitant

aliqua racione “ En la decició del rei de coptar amb ua presó a Ontinyent influiael fet de la posició estratégica que ocupava la nostra vila , situada en el confis del regne de Valencía,confrontat amb la frontera de Castella , i per la qual cosa territorio procliu per a la comissió de actes de bandidagtes i,circumtáncialment , de enfrontaments armats com el queacabem de referir.

Encara que no puguem precisar amb exactitud el lloc concret on es troba situada aquesta presó , allo mes probable es que estiguera circumscrit dins del resinte murat de la vila que tradisió a vingut a assenyalar front a el nomenat carrero de la paella , junt al carrer major , ja que en tan remotes dates , la poblacio començava el inici de la seua expansio pel raval . Al marge de la questio de el emplaçament , sens dubte , la seua finalitat se circumscrivia a servir de custodia temporal dels presons , ja que en les ordenacions juridiques de la epòca no es contenplava el sistema penitenciari com a compliment de un delicte , sino ,que se actuava sobre la represio fisica del delincuent : reduccio a la servitud o esclavitud , assots , multilacio de membres , desterramant .

Sobre aquesta darrera questio que acaben desmentar , resulta revelador el contingut daltre document que porta data de 4 de maig de 1353 , igualment conservat en el nostre arxiu , on figura una especie de privilegi o consesio reial feta pel mateix Pere IV, a instancia de Joan Solano , lloctiment del venerable Rodrigo Didaco , doctor en lleis , conseller , vicecanceller y battle general del regne VALENCIA . En aquest pergami satorgava llisencia y facultat al justicia de Ontinyent perque en les causes civils i criminals poguera absoldre allo que justamemt pareguera , exceptuant els delictes que tenien pena de mort o muti8lacio de membres : ” delictes penam mortis vel mutilacionem membrorum “ .

Mes avant tindrem ocasio de comprovar a traves dels lliiraments practicats per la claveria municipal – que venia a equivaldre a el actual negociat de intervencio – al botxi com la aplicacio de aquestes penes corporals que romangueren vigents en el Ontinyent dels segles posteriors , singularment en el XVI i XVII .

Amb el pas dels anys , la Vella presó medieval es trobo en tanta ruina i falta de seguretata que les fugues dels presons eren molt habituals segons denunciavem els propis jusgats . Les autoritats en sessió municipal celebrava en el mes de Setebre de 1564 exposaven el mal estat dela presó i del preill que suposava per atots , especialment per aqueles persones que prévitament els havien acusat i sentenciat : … está tan roin ,com saben que cada dia sen van les presos amb gran perill de la justíacia y officials. Convençuts clarament de “de la gran necesitat de cárcel y cort ( sala del tribunal de justicia ) que la vila te , prengueren el ferm acord de construir un edifici de nova planta destinat com a nova preso . A tal efecte elegiren el lloc mes idoni : patio solar situat a la part de la sala , es adir , el que es trobava contingu al primitiu eedifici del anjuntament , el mateix que , despres de succesives reformes y ampliacions , ha arribat fins a nosaltres . Amb aquell nou immoble es pretenia millorar al mateix temps aquest espai urbà : lo que seria un gran embelliment de la plaça y de la vila .

Iniciades les obres , aquestes es perllongaren per espai de molt de temps , de manera que encara en 1672 quedaven algunes estances per construir , manifestant els jurats el seu proposit de rematar-les : “ que se acaben les obres de la presó “ referint-se a la sala de les presons y a la casa del carceller que eren els dos compartiments que faltaven .

Particularment interessant es la descripccio que de aquell recinte carcerari feu la escriba grau que , en funcions de cronista , va acompañar el gobernador de Valencia , Basilio de castellví i ponce durant la visita que aquest va efectuar a la nostra vila en octubre de 1635 per tal de resoldre distints assumptes relacionats amb el ordre public greument alterat . Aixi mateix , tambe tenia la misio d’escoltar en audiencia publica les reclamacions del veinat i revisar elsllibres de la comptabilitat del municipi .

Durant la seua estada a Ontinyent , que es va perlongar recorregut de inspeccio per les despendencies que eren propietat de la vila : La sala capitular , el arxiu , el almodí o “ sala de grans “ , la cord del justicia y la preso . Respecte a aquest ultim immoble , el esmentat cronista afirmabaque si trova dividida en tres compartiments . Al primer el denominava “ la preso comuna “ ; el segon “ lo carcero “ y el tercer era conegut com la “ preso fosca “ .Manilles , ceps , cadenes , que no podien faltar en cap preso de la época ; tambe apareixen esmentades en la seua ressenya , aixi com en el llibre de la Claveria on y figuraben les quantitats satisfetes al manya per a la confeccio de aquest instruments a reforçar la seguretat de les presons . La vida en les presons apareix en la literatura espanyola del segles XVI i XVII coma una representació i quintaessencia de la miseria y el dolor dins del marc de una societat en la cual aquets factors constituien les normes dominats del marc quotidia . La imortal figura de Miguel de Cervantes juntament de altres escriptors conquisto cristoval dechves , vicente espinel , amb el seu marcos de obregón o Mateo alemán amb el seu guzman de alfarache que visqueren de prop o patiren el les seues propies persones els ricors de la preso , en san deixat exelent testimonis de aquest mon de malson , pensen que es mes que suficient la descripció que ens fa el darrer de aquets escriptor : “ ¿ que mayor mal puede haber en la cárcel que parece el retrato de infierno? En ella si la mirais de noche , veréis de voces confusas, tiniemblas espesas , ruidos de cadenas , edores insufribles ; los suspiros de uno , los gritos de otros … “

Aquest ombrivol panorama que oferia la preso accentuava encara mes si afegim els castigs corporals i altres afliccions i calamitats que hi patien . La pena mes estessa era la dels assots amb que es castigaba les temptatives de fuga , els actes indiciplina , la sancio de alguns delictes …

Aquesta pena era administrada pel botxi anomenat comument com “ el morro de vaca” y el auxiliar “ poca roba “ , el cual percebia del anjuntament un salari cada vegada que realitzaba el seu “ treball “ . Aixi , per exeple , en 1583 , el clavari del caixer va satisfer a el esmentat botxi la suma de 1400 per a assotar a 4 lladres , y en 1585 volia cobrar 20 sous per flagelar “ les espales del matrimoni llopis “ . Quan el delicte es reduia afurts duna menor cuantia com podía ser la sostraccio de un fruits com esos generalment per “ fradinets i persones de poca consiencia “ , el castig , a mes de satisfer la pertinent pena pecuniaria , consistía en exposar els infractors a begorña publica a la plaça major subjectes per una argolla i , posteriorment elpulsasts de la vila. “ sien posats en la argolla de la bergonya i sien bandejats “ .

Mencio especial cal fer dela tortura que es executava en aquell recinte , be com a pena,com a tramit judicial al qual en ocasions era mes el acusat durant el proces .El torn era la maquina de turment utilizada generalment en aquestes tasques , el ús i la existencia de la qual en la preso de ontinyent ens és ben coneguda a través del ja esmentat “ llibre de la claveria “ on el any 1667 figura una partida de despesses relatius a la compra de unes fustes destinades a la construccio de una forca i de un torn , els quals juntament amb el salari que va percebre el botxí per fer el turment , importa la suma 27 lliures i 13 sous : “…en lo gasto dde les fustes de fer la forca i un torn per a el turment i el salari del botxi de les funcions que ha fet de penjar la persona de Melchor Llopis … “ .

De tota manera , de la execcio de un reu sentenciat a la ultima pena supoosava unes despesses per a el erari municipal , sempre resultava reduida que si s’hagues fet en el capital del regne . Aquest fou el motiu que , en 1670 , impulsà el justicia dela vila a solicitar del gobernador de xativa el trasllat a Ontinyent del vei Thomas Castello , el qual es trobava empresonats a les carcers de aquella població perque en compte de ser ajusticiat a Valenciá ho fos en la nostra vila : “ que sa exelencia se servixca de donar permis per a executar la senstencia en la present vila per obviar els grans gastos que se deriveraran de fer en dita ciutat “.Al marge dels arguments economits esgrimits , probablement també va pasar pel cap de les autoritats locals aspectos penals de el exemplaritat del castig , tal i com o preveía el dret foral valencià .

Malgrat les mesures de seguretat i vigilancia establertes en aquellla preso , sempre va existir la possibilitat que algu dels interns intentara evadirse , com de fet vingue a demostrar l`experiencia .Unes vegades comptant amb la complicitat dels guardies , com succei en 1623 amb la fuga de Matheu Febrer , personatge de cert relleu . Aquesta evasio va se4r objecte d’una investigacio especial per ordre del virei que va comisionar per aquesta comesa a misser guitard . En altres ocacions eren els reclusos que aconseguien l’ansiada libertat mitjansan el procediment directe i expeditiu de practicar un forat de la reblania paret i fugir . Dàquesta manera aconseguiren fugir un grup de presos durant la cuaresma 1691 . Com es natural , aquells que per la gravetat dels seus delictes havien estat acusats i que podien temer una pena greu – galeres o la mateixa forca – no dubtaven dìntentar làventura .

Aquest castig de galeres – vaixell de guerra impulsat a rems – al qual acaben daluir , havia estat instituit per Carles I 1530 . Al principi quedava reserv at per als delictes mes greus , pero a mesura que augmentaven les necesitats de guerra i , al mateix temps disminuia el nombre d’esclaus i voluntaris , mes encara tenin en compte la duressa i el tracte inhuma que rebien els galeots . Va anar estenent l’eesmentada pena als delincuents mes insignificants . Encara es podia aplicar als rodamóns .

En temps dels darrers àustries es “caçaba “ dels pobles i camins a aquells que no hagueren comés altre delicte que el no tindre treball . Precisament ,i amb l’objecte de reclutar homens que serviren com a galeots en l’arma de D .Antonio Oquendo , a finals de 1636, feu acte de presencia a Ontinyent el governador de xativa , Don Francisco Mila d’Arago amb instruccions per al justicia d’empresonar 36 homens “ Que el justicia faça diligencies en capturar a los que no son de benefici de la republica i els que estiguen tancats en la preso “. Una ordre que no pogué ser acomplida en la seua totalitat per la dificultat que resultava d’atrapar a ningu , ja que l’alarma entre le veinat s’havia escampat – “ la gent estava molt apavorida “ -.Finalment , es va arribar a un pacte de tipus economic : les autoritats municipals es comprometeren a satisfer de l’erari municipal 18 lliures per cada home que faltava per a completar la quota asignada pel governador .

Tornant a la preso de l’ontinyent , ara divuiesca , i instintiu en la falta de seguretat de oferia anomenada “ preso nova “ , els regidors locals es plantejaren , en març de 1787 , la necesitat de disposar amb un edifici suficientment solid per allotjar els presos .En efecte aixi ho feren i es posaren en contacte amb la sala del crim de l’audiencia de Valencia , aquella sabedora de les frequents fugues “ que ejecutaban los reos de mayor gravedad “ , tant en la nostra localitat com en altres poblacions que per la seua considerasio de caps de partit comptaven amb una preso , va disposar , va disposar que , en el termini de 15 dies , comunicaren el fiscal de S.M. “ el estado y seguridad de las mismas “ .

En el transcurs de l’aplicacio de l’esmentada ordre , l’alcalde – corregidor d’Ontinyent , despres d’haver recaptat l’informe tecnic dels perits municipals , Joaquin Pastor , Josep Tormo y Antoni pascual, va remetre un document escrit en el qual es feia constar que a causa de la molta humitat de les seues parets tan sols amb una navalla es podía obrir un forat per on s’escaparen els detinguts . La solucio mes escaient aconsellava de construir els murs amb carreus , reparar les voltes i cambiar les portes ; aquestes reformes s’estimaven en un total de unes mil vuit–centes lliures .

Posteriorment , el suprem consell de castella , a qui el esmentat fiscal havia remes l’informe , solicita de les autoritats municipals unes dades respecte al carácter de la poblacio , aixì com un planol de la nova obra que es projectava en el edifici carcerari . Responent a aquesta peticiò , el corregidor en el seu escrit manifestava “que este pueblo es una de las villas más antiguas , grandes i distinguidas del reino , que es de Realengo – villa real – i propia de la corona , sin que jamás se haya tenido noticia de que lo haya sido de señorio “. Asi mateix s’acompanyava el planol solicitat que deia “ha sido formado por cuatro maestros de la mayor inteligencia e integridad , de quienes se vale el ayuntamiento en asuntos de más importancia “ .

Un despatx reial , expedit el 9 de febrer de 1789 per S.M .Carles IV , donava via lliure a la execuciò de les obres; una part del import total seria satisfet per la intendencia reial, tennt en compte que es tractava d’una vila propietat del rei, i la resta pel propi ajuntament que ho pagaría dels fons municipals, dels “ propios i arbitrios”. Els regidors, agraits per la ajuda reial, respongeren a S.M. que” obedecerán ciegamente”.

Concloses les obres de reconstrucciò del edifici correccional en 1790, es procedí a colocar en la façana principal la coneguda lápida conmemorativa, desapareguada durant una de les reformes de la present centuria la lletra de la qual deia:

“gobernando esta villa su corregidor mayor mayor y capitán a guerra por su Majestad Don Juan Sebastian Neri y Prado, y los regidores perpetuos, don Nicolás Gisbert, D.Bartolomé García, Juan Isorodo Bella, Luís donat; siendo diputados D. joaquín Osca y Josep Domenech; síndicos persuasivos D. Josep Ignació Moltó y D. Pedro Colomer, se renovaron estas reales cárceles de los efectos propios de esta villa que libró S.M. siendo comisario Luís Donad.”

Com pot advertir el lector, en l’esmentada inscripciò no es fa cap alusiò a la aportaciò econòmica de l’ intendencia reial i si a la de la vila. Tot açò fa suposar que la promesa continguda en el reial despatx nofou complida i les obres foren satisfetes en la seua totalitat amb fons municipals.

Durant el reignat dels Borbons, especialmente en el de Carles III, l’ ambient carcelari i la mentalitat punitiva canvien progressivament . Especialment desprès de l’esmentat monarca, en les seues intruccions per a correguidors de l’any 1788, els advertirà que l’estancia en la presò porta amb ella incomoditats i molesties, per la qual cosa, els insistia, que havien de temperarse abans de decidir si el presunte reu hauria de romandre de manera forçosa en la presò.

Una de les caracteristiques més significatives de el regím penitenciari en el periode que ens ocupa és de signe utilitari, ja que els culpables, de els delites poc importatns solien ser condenats a treballar en obres publiques. D’ aquesta manera i a nivel domès tic, amb l’esforç obligat, els presoners que complien la seua condemna en la cárcel del districte d’Ontinyent, es va fer ampliaciò d’una antiga senda morisca, hui coneguda popularment com ” el cami del pressos “.

No va faltar en l’esmentada presò una “cuadra “ destinada a les dones amb el seu corresponent calabòs, situat en el tercer pis de l’inmoble, tal com podem adverit en el planol corresponent a l’ultima de les reformes efectuades. Allì romanien recloses no solament les dones processades per delictes comuns, sinò també d’ altres “deshonestes, mundanes, escandaloses i de mal viure”. A questa disposició obeïa la voluntat dels nostres monarques, zelosos defensors de la fe catótica, que des d’antic es preocuparen per encarrilar les costums dels seus subdits d’acord amb els preseptes morals.

Per tal de mitigar el rigor carcelari al que es trobaven sotmeses aquestes pobres dones, es va crear una Associaciò de Misericòrdia destinada exercir la caritat amb les recluses. La seua missiò seria fer les utils a la societat, impirar-les en el temor a Dèu i amor al treball honrat, consolar-les en la presò , ensenyar-les les tasques propies del deu sexe i subminitar-lesels materials necessaris per a treballar durant le seua reclusiò.

En els anals de la c`rcel d’Ontinyent un succés va conmoure en gran manera el veïnat. El 1 de gener de 1823 l’ordre píblic s’ hi trobava constanment alterar degut al altercats entre els dos bándols rivals: realistes i liberals que pugnaven pel domini de la población. Aquell dia a les 4 de la matinada va haver un moviment inusual acompanyat de sorolls de cadenes i grillons. Onze dels reclusos abandonaven el recinte carcelari amb la falsa promesa que anaven a ser traslladats a altre lloc, però quan estaven per “la Baarberana” els seus guàrdies els feren detindre i foren passats per les armes. Aquella vesprada persones piadoses recolliren els cadà vers i els portaren al cementari de la población on foren soterrats.

La presò local perllongà la seua existencia fins als anys trenta del segle XX. Proclamada la segon república fou ordenada la supressió de les imnunes llitotxes de les presons per màrfegues noves. Establerta la llibertat de cultes, la assistència a missa passà a ser voluntaria i podía ser escoltada pels reclusos des d’una finestra.

Tanmateix, la mesura que va causar major sensaciò a tot el país fou la supressió de 115 presons de districte, entre les quals figurava la de la nostra ciutat.

Tos els grillons i cadenes de les presons suprimides van ser enviats a Madrid i una vegada foses formaren part del bust de concepción Arenal una ilustre dona amb coneiximents d’estudis penals.

Respecte al inmoble , una part despres de les reformes , fou destinat a l’allotjament de dependències del centre rural d’Higiene .Posteriorment , junt amb la resta de l’edifici , fou transformat en oficines municipals .

No quedaria complet aquest estudi sobre les carcers i els seus presoners si no dedicaren una mencio a altres edificis . Tan sols circumstancialment com llocs de reclusio .

En primer lloc ,torre del mirar . Entre els seus vetusts murs mori executat Hieroni Peres Sancho, fill d’un significat personatge der la vcida local . Aquella execusio que ve causar consternacio entre el veinat .

Altre dels llocs que serviren com a preso en casa Palau de la duquessa d’Almodovar , plasoleta de sant roc , en els soterranis de la cual van ser tancats els veins que restablert el regim absolutista de ferran VII , havien exterioritat les dues simpaties pel finit govern liberal . Posteriorment aquests presoners foren traslladats a Xativa , despres de romandre alguns mesos i pagar les ja conegudes multes , regresar als seus respectius domicilis .

D’igual manera l’antic monestir de san Bernardino o de4ls pares descalços , fou utilitzat servint de preso per al religiosos del clergat secular que havien manifestat publicament la seua adhesio als principals .

En la historia mes recient , durant els mesos de juliol , agost i setembre de 1936 els temples de sqant francesc , sant miquel , sant carles i de el antic edifici dels jutjats del carrer del regall , tingueren la rissort de servir per a identic objectiu amb la subseguent destruccio i saqueix del patrimoni historic – artistic que contenien en el seu interior .

Quan va concloure la guerra civil de 1936 – 1939 l’elevat nombre de detinguts la majoria dels quals ho eren pels delictes no comuns va fer necesari d’aviliatr com a presons distints edificis . Fou el cas de la manisio dels comtes de Torrefiel . La nomina de presons es completava amb algunes dependencies del monestir de les monges carmelites . Les especials condicions creades per la divisio dels espanyols en 2 bandols quedaren especilament reflectides en la coneguda sentencia servantina “ la carcel es el lugar donde toda incomodidad tiene su asiento “

Durant la seua estada a Ontinyent , que es va perlongar recorregut de inspeccio per les despendencies que eren propietat de la vila : La sala capitular , el arxiu , el almodí o “ sala de grans “ , la cord del justicia y la preso . Respecte a aquest ultim immoble , el esmentat cronista afirmaba que si trova dividida en tres compartiments . Al primer el denominava “ la preso comuna “ ; el segon “ lo carcero “ y el tercer era conegut com la “ preso fosca “ .Manilles , ceps , cadenes , que no podien faltar en cap preso de la época ; tambe apareixen esmentades en la seua ressenya , aixi com en el llibre de la Claveria on y figuraben les quantitats satisfetes al manya per a la confeccio de aquest instruments a reforçar la seguretat de les presons . La vida en les presons apareix en la literatura espanyola del segles XVI i XVII coma una representació i quintaessencia de la miseria y el dolor dins del marc de una societat en la cual aquets factors constituien les normes dominats del marc quotidia . La imortal figura de Miguel de Cervantes juntament de altres escriptors conquisto cristoval dechves , vicente espinel , amb el seu marcos de obregón o Mateo alemán amb el seu guzman de alfarache que visqueren de prop o patiren el les seues propies persones els ricors de la preso , en san deixat exelent testimonis de aquest mon de malson , pensen que es mes que suficient la descripció que ens fa el darrer de aquets escriptor : “ ¿ que mayor mal puede haber en la cárcel que parece el retrato de infierno? En ella si la mirais de noche , veréis de voces confusas, tiniemblas espesas , ruidos de cadenas , edores insufribles ; los suspiros de uno , los gritos de otros … “

Tornant a la p reso de l’ontinyent , ara divuiesca , i instintiu en la falta de seguretat de oferia anomenada “ preso nova “ , els regidors locals es plantejaren , en març de 1787 , la necesitat de disposar amb un edifici suficientment solid per allotjar els presos .En efecte aixi ho feren i es posaren en contacte amb la sala del crim de l’audiencia de Valencia , aquella sabedora de les frequents fugues “ que ejecutaban los reos de mayor gravedad “ , tant en la nostra localitat com en altres poblacions que per la seua considerasio de caps de partit comptaven amb una preso , va disposar , va disposar que , en el termini de 15 dies , comunicaren el fiscal de S.M. “ el estado y seguridad de las mismas “ .

Tanmateix, la mesura que va causar major sensaciò a tot el país fou la supressió de 115 presons de districte, entre les quals figurava la de la nostra ciutat.

Tos els grillons i cadenes de les presons suprimides van ser enviats a Madrid i una vegada foses formaren part del bust de concepción Arenal una ilustre dona amb coneiximents d’estudis penals.

No quedaria complet aquest estudi sobre les carcers i els seus presoners si no dedicaren una mencio a altres edificis . Tan sols circumstancialment com llocs de reclusio .