El Palau de
la Vila o de la duquesa D’Almodóvar, s’alça em la recol·ecta plaçoleta de Sant
Roc, potser siga un dels pocs testimonis històrics que conserva Ontinyent de
l’època musulmana.En l’actualitat de la primitiva fàbrica tan sols quedaria
algun vestigi especialment després de les diverses transformacions que ha
sorfrit l’inmoble al llarg del segles.
La primera
noticia documentada la trobem a un pegamí signat per jaume I, expedit a la
ciutat de València el 22 de febrer del 1256, en el qual se cita específicament
aquest alcàsser o castell. En l’esmentat document que contè una autorizacio del
rei per obrir una segona porta d’accès al recinte murat de vila; es pot llegir
textualment, traduït al llatí la següent informació:``Us donem llicència perquè
puguen obrir en el mur de la vila d’Ontinyent, precisament en aquell lloc de la
ciutadella o castell que us parega, i podeu fer-hi una porta o entrada per què
es tinga per ella lliurement una entrada i exida per al públic de l’esmentada
vila d’Ontinyent’’.
Per a
questa porta, que enla documentació de portal de Sant Pere, es tenia accès a
l’anoenada plaça del castell que en
l’actual nomeclàtor ciutadà correspon a la plaça de Sant Roc. Amb aquell primitiu nom apareix ressenyat en el papers de l’època , entre els quals es troba un
privilegi atorgat per Jaume I a favor d’Esteve i Andreu de la Raga concedint-los una carnisseria, la qual disposa ;
s’establisca dins del recinte murat de la Vila , concretament en l’esmentada
plaça del Castell.
Idèntica
clàusula torna a repetir-se en una còpia
d’altre document signat per Jaume II a Barcelona , el 17 de juliol de 1322,
autorizant la construcció d’una casa destinada a la venda de carns situada
igualment en aquell lloc.
Com la
majoria dels castells del País Valencià, el d’ontinyent, probablement fou
editificat en l’època de les invasions almohades (segle XI-XII) i, com quasi
tots, fou construït utilitzant materials com el fang i les graves, per la qual
cosa al llarg dels segles sofrien un important desgastament i deterior i es féu
necessària la seua rehabilitació. De fet , això mateix succeí amb l’alcàsser
d’Ontinyent, la reedificació del qual fou efectuada per l’odre del nét del rei
Conqueridor, Jaume II.
Afortunadament,
s’ha conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó la carta que aquest monarca va
remetre al veí d’Ontonyent Berenguer Rocha donant-li instruccions precisses per a reconstrucció i destí de l’esmentat alcàsser que en temps
posteriors hauria de jugar un important paper en la vida de la ciutat. El text
de la reial missiva literalment traduït diu:
‘’Nós
jaume, per la gràcia de déu, rei d’Aragó, etc.. donem i concedim a vos
Berenguer de Rocha, veí d’Ontinyent i
als seus per sempre, per a estatge i habitança, el nostre alcàsser de
l’esmentat lloc d’Ontinyent. I així doncs, estareu obligats a redificar l’esmentat alcàsser i
posseir-lo mancomundament de tal manera que Nós i els nostres quan hi estiguèrem, puguem allotjar-nos en
ell. Us concedim també que per
l’esmentat alcàsser no estigue obligats a contribuir com els veïs de l’esmentat
lloc d’Ontinyent en algunes col·lectes o exempcions seues, sinó que el posseïu
habitació vostrta, franca i lliure, i que no el puga vendre ni alienar a algú o
a alguns de cap mar sinó que tu i els
vostres succsesivament el considereu com
a domicili, segons totes les coses anomenades anteriorment. ‘’ Escrit a
València el 16 decalendes de Maig , en l’any del Senyor 1311 Guillermo Lupeti per encarg del rei.
Va ser
aquest Jaume II, anomenat el jutge qui Ontinyent li deu la primera
reconstrucció del palau-fortalessa de la plaça de Sant Roc, monarca típic
valencià, no sols per haver nascut a València, sinó pel fet d’haver
elegit aquesta ciutat com a residència preferida, aquesta vinculació de
caràcter temperat estratègit obeix l’erecció en ella dels millors edeficis: el
Reial, les drassanes... La seua figura, un poc oblidada, va cobrant cada dia
una major reputació. Aquesta relativa marginació es basa quasi exesivament a
l’arrelat i fervorós culte que del regne de València ha dedicat sempre a Jaume I
El Conqueridor d’aquestes terres i plasmador primitiu de la seua personalitat
tradicional.
Amb el pas del temps, perduda la
antiga casa alcassaba, al segle XVI la casa-palau passà a ser prop de la
il·lustre nissaga dels Blasco. En el segle XVII la família adquirirà un gran
relleu social ascendint a l’ estament nobiliari i especialment Don Lluís Blasco,
cèlebre jurista, casat amb Donya Francisca Galán, viuda de Baltasar Torres.
Luís fou propietari d’una considerable fortalessa que va aconseguir reunir en
un sol vincle diverses herències patrimonials i va instituir com a hereu
universal al seu fill primogènit, però va morir en un incendi on van sobreviure
tres filles, essent Jerònima Blasco la major de totes, la que va heretar tot el
patrimoni. Aquesta dama es va casar amb el fill del compte de Carlet; d’aquesta
manera esmentats béns passaren a la casa dels Castell, en ella romanguerem fins
al segle XIX.
Amb aquelles visites que els
governadors generals realitzaren a les distintes viles i poblacions del regne,
si bé procuraven amb la seua intervenció tallar els arbustos i restablir la pau
entre el veïnat, tan bé era cert que la seua presència i la del seu seguici
suposava un seriós gravamen per a la hisenda municipal. Precisament, aquesta
fou una de les qüestions que donaren lloc que els jurats ontinyentins feren
arribar al rei Felip IV un memorial en el qual sol·licitaven, entre altres
coses, que les autoritats ferals no pugueren romandre en la vila més temps del
suficient per a complir la seua missió investigadora, no podent excedir dels
trenta dies, i en el suposat que necesitàren més jornades ‘’hayan de dar causas
al legítimas al Virrey y resolverse soble ello oyendo a la villa conpareceder
de la Audencia’’.
Entre els personatjes més
importans que s’allotjaven al palau destaca la emperatiu Margarida d’Austria,
filla del monarca Felip IV i de Mariana de Neugburd. La infanta va arribar a la
nostra població el 10 de maig de 1666, acompanyada pel duc d’Albuquerque, del
cardenal Colona i d’una fastuosa comitiva, anava a Dènia on havia d’embarcar-se
per dirigir-se a Alemanya on havia de contraure matrimoni amb l’emperador
Leopold.
Poc temps després se celebraven
diversos actes de consell per a deliberar respecte a l’ajotjament de la
emperatiu i per a designar a les dues persones que deurien d’ostentar la
dignitat de capitania a fi que al front de les respectives companyies rendiren
honors a la infanta quan arribara a la vila. Aquella distinció va recaure en el
noble D. Fausto Milà d’Aragó i en el ciutadà Lloís Donat als quals el jurats
suplicaren acceptaren “dita nominació”. Com sempre succeïa en semblants
ocasions es va ordenar la reparació dels camins per on havia de transitar la
comitiva i les distintes estances del palau foren moblades amb joies. També les
autoritats es plantejaren la convinència que a l’esglèsia major es cantara un
“Te Deum Laudamus”, acció de gràcies pel casament de la infanta.
L’estada de la futura imperatiu a
Ontinyent hagué de demorar-se més del que s’havia previst, segons es desprén
d’un document, escrit en valencià, que es conserva a l’arxiu parroquial se
Santa Maria abans de la seua destrucció en 1936. Afortunadament el seu test fou
copiat i traduït al castellà per un curiós estudiós del segle passat. En ell es
diu que, durant el temps de la infanta va romandre a Ontinyent hi hagué fortes
plutges acompanyades de pedra; així mateix indicava que en el vestíbul de la
casa on havia estat allotjada es va col·locar una cadena (signe d’una visita o
de salvaguarda reial). La tradició interrompuda durant més de dos segles
atribuí a l’esmentada cadena el privilegi d’indult per a tots els delinqüents
que aconseguiren agafar-se a una de les seus anelles. Retirada durant la
invasió napoleònica, fou restablida en el seu lloc quan es retiraren els
francesos. Finalment desaparegué d’aquella ubicació de manera definitiva en
1822 en ser proclamat el govern liberal.
A començament de la passada
centúria l’esmentat inmoble, juntament amb d’altres béns passaren a mans de
Donya Josefa Domingo Català de Valeriola, duquessa d’Almodóvar. Aquesta senyora
que havia nascut a València l’any 1764, era filla dels marquesos de Nules i
Quirra. Es va casar amb el seu cosí Don Benito Osorio Laso de la Vega, marqués
de Montara i el seu patrimoni fou declarat nul per un breu pontifici.
Aquesta dama va reunir, a més de
l’esmentat títol de duquessa d’Almodòvar, els els de marquesa d’Ontiveros,
comtessa d’Alcudià, de Canalejas i de Gestalgar, baronessa de Xaló,
d’Estivella, de Tous i de Sot de Xera. A la seua mort, ocorreguda en 1814, va
deixar la seua gran fortuna per a dots d’òrfenes pobres i la dotació d’escoles
a Estivella, Gestalgar, Xera, Sot de Xera, Lliver, Xaló i Gata. Segons Teodor
Lloerente es tractava d’ “una fundació notable por el espíritu que la inspiró
ajustado a las ideas que comenaban a extenderse en aquella época”.
Altres béns foren adjudicats a
l’Hospital Provincial de València, per la qual cosa s’hi va a nomenar una junta administradora de la
duquessa controlada pel propi govern. Posteriorment, i amb l’emparament de les
lleis desvinculades dictades pel govern liberal, moltes de les finques foren
venudes progressivament a preus irrisoris. Fullana, en el seu llibre inèdit
“Historia de Onteniente”.
Quan en l’any 1897 visità la
nostra població per segona vegada el director i fundador del periòdic “Las
Provincias”, Teodor Llorente, en el què deixà reflectida la situació en la qual
s’hi trobava la vella casa pairal de la plaça de Sant Roc: “Con vertida en
vivienda de familias pobres, conserva su aspecto señorial. Recuerdo que en otra
visita a Onteniente, hace ya bastantes años, vi en esta casa el retrato de
aquella ilustre dama. Ahora no queda más que las paredes desnudas”.